El guaraní - El mico i la guineu
language

Initializing audio Loading audio…

El mico i la guineu Hi havia una vegada una guineu que volia anar a menjar canya de sucre al camp del senyor Aquilino sense permís. Com que no hi volia anar tota sola, va demanar al seu compare, el mico, si la hi podia acompanyar. Per què no véns amb mi a menjar canya de sucre al camp del senyor Aquilino? –li va preguntar la guineu. No pas! No vull clavar-me les espines que hi ha pertot arreu en aquell camp –va respondre el mico. Si véns et donaré les meves sabates –li va proposar la guineu. Ah! Si em dónes les sabates sí que vindré, i així no em punxaré. Ben animat, encara que caminant un pèl coix, el mico se’n va anar amb la guineu cap al canyar. Quan hi van arribar van començar a menjar en silenci, sense fer soroll, però el mico es va posar les mans a la cintura i va dir a la guineu: Quin avorriment... Em sembla que cridaré una mica. No, no cridis! –li va respondre ella. Al cap d’una estona, el mico continuava avorrit de menjar callats i tornà a dir: Sí, sí. Crec que sí que cridaré. Que ets boig? Calla! No cridis! –l’increpà la guineu–, que vindran els gossos del senyor Aquilino i jo no puc enfilar-me als arbres com tu. Ara bé, el mico no li va fer gens de cas i aquesta vegada es va posar a cridar. Poc després ja se sentien els lladrucs dels gossos, que s’acostaven ràpidament al canyar. Els dos compares no van tenir temps d’amagar-se i els gossos van començar a perseguir-los. La guineu va córrer com un llamp a amagar-se a la selva, però el mico no podia córrer ni tampoc es podia enfilar als arbres per culpa de les sabates. Va intentar desfer-se’n, però com que ja tenia els gossos a sobre, es va deixar caure a terra i es féu el mort. ls gossos s’hi van acostar, l’ensumaren de cap a peus i, creient que realment era mort, no li van fer res i van passar de llarg. Tan aviat com els gossos hagueren marxat, el mico es va aixecar de cop, es tragué les sabates i se’n va anar cap a la selva tot cridant.